Mostrando entradas con la etiqueta poesía bilingüe. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta poesía bilingüe. Mostrar todas las entradas

martes, 15 de marzo de 2016

ESCAPARATE POÉTICO (LXXIII) Joan Margarit (2)





                 JOAN  MARGARIT (2)  (Sanahüja, La Segarra, Lleida. 1938)




EL SAQUEIG

Dínfant em van voler arrencar la llengua
que l´àvia em parlava
quam tornàvem del camp al final de la tarda.
Com les pedres, les flors, la soledat,
arreu ens acompanyem les paraules.
Joan Margarit
Mutilades i tot,
han acabat dient el que havien de dir.
Encara deu haver-hi, entre esbarzers,
aquella é tancada de Lleida que vaig perdre.
Haver Salvat la llengua m´ha deixat
a mercè d´unha gent que era la meva.


EL SAQUEO

De niño intentaron arrancarme la lengua
que mi abuela me hablaba
al regresar del campo mientras atradecía.
Como la soledad, las flores y las piedras,
las palabras
nos acompañan siempre a todas partes.
Incluso mutiladas,
terminan por decir lo que debían.
Entre zarzales debe andar aún
aquella É cerrada de Lleida que perdí.

Salvar la lengua me ha dejado
a merced de una gente que es la mía.



ESTIMAR   ÉS  UN  LLOC

Assegut en un tren miro el paisatge
i de sobte, fugaç, passa una vinya
que és el llampec d´alguna veritat.
Seria un error baixar del tren
perquè llavors la vinya desapareixeria.
Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa
que m´ho desvela: un terrat llunyà,
aquella estrada buida d´un director d´orquestra,
només amb una rosa, i els músics tocant sols.
La teva cambra quan s´alçava el dia.
Per descomptat, el cant d´aquells ocells
al cementeri, un matí de juny.
Estimar é un lloc.
Perdura al fons de tot: d´allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida.


AMAR ES DÓNDE

Sentado en un tren miro el paisaje
y de pronto, fugaz, pasa un viñedo
como el relámpago de una verdad.
Sería un error bajar del tren
porque entonces la viña desaparecería.
Amar es dónde, algo lo evoca siempre:
un terrado a lo lejos, la tarima vacía
(en el suelo una rosa) de un director de orquesta,
los músicos que hoy están tocando solos.
Tu habitación al clarear el día.
Y, claro está, los pájaros que cantan
en aquel cementerio una mañana de junio.
Amar es un lugar.
Perdura en lo más hondo: es de dónde venimos.
Y también el lugar donde queda la vida.


CONCERT

On sempre sèiem
hi ha una altra gent.
Mai no t´oblidis
d´aquella música
i ella al costat.
¿Queda algun lloc
des d´on poder-la
tornar a escoltar?
Només a ella,
per un instant.


CONCIERTO

Donde solíamos
sentarnos juntos
hay otra gente.
Nunca te olvides
de aquella música
y ella a tu lado.
¿Queda algún sitio
donde escucharla
hoy otra vez?
Tan sólo a ella,
un breve instante.




(Do libro Estimar és un lloc / Amar es dónde, editado por Editorial Visor Libros, 2015)


                                       Joan Margarit recita no Instituto Cervantes de Chicago no mes de decembro de 2012.

lunes, 18 de noviembre de 2013

ESCAPARATE POÉTICO (XXX) Joan Margarit





                     JOAN MARGARIT  ( Sanahuja, Lleida, 1938)


POETA

Amb les meves tisores per tallar
com roses les paraules,
vaig haver de buscar forats de temps.
Els trobava en bars suburbials
després de les visites a les obres.
Forats de temps. He acabat per viure-hi.
Ara veig, dret encara, el que queda d´un mur.
Devant la seva estructura fosca,
desarborada, he entès la meva vida.

Joan Margarit


Con mis tijeras oxidadas
para cortar palabras como rosas,
necesité buscar agujeros de tiempo.
Los encontraba en bares suburbiales
después de las visitas a las obras.
Agujeros de tiempo.
He acabado por vivir en ellos.
Ahora veo, todavía en pie,
lo que queda de un muro. Y frente a su estructura,
desarbolada, oscura, he entendido mi vida.






POEMA DEL DESIG

Som fets de finals falsos: fins i tot
hem inventat la mort i l´hem posada
on el que passa non més és
que s´acaba la vida.
Ens vàrem estimar.
Ara l´amor té un centre:
calmar la violència
del desig perdut.



POEMA DEL DESEO

Estamos hechos de finales falsos:
hasta hemos inventado la muerte y la hemos puesto
donde lo que sucede sólo es
que se acaba la vida.
Un día nos amamos.
Ahora el centro del amor
es calmar la violencia
del deseo perdido.





SER EL QUE DIUS

Ho has construït al teu entorn.
T´ha protegit i t´ha aïllat.
Dels fonaments bastits amb l´admiració
sota els murs de la teva poesia,
no te návergonyeixis: són segurs.
Van fer patir línfant. El vell ja no.
No imaginaves aquests murs tan alts.
Ara el que t´ha de preocupar
És ser el que dius. No hi ha res més
que et doni prou empenta per saltar.



SER LO QUE DICES

Lo has construido alrededor de ti.
Te ha aislado y protegido.
De los cimientos
que construiste con la admiración
bajo los muros de tu poesía,
no te avergüences: son seguros.
Por ellos sufrió el niño. Pero el viejo, ya no.
Tú nunca imaginaste tan altos estos muros.
Ahora, lo que ha de preocuparte
es ser eso que dices. Nada te empujará
con más fuerza a la hora de saltar.









                                                          (Del libro Se pierde la señal, edición bilingüe, editado por Ed. Visor, 2013)