domingo, 30 de junio de 2013

CATAVENTO DE LIBROS INFANTÍS (XVIII) Gloria Fuertes.





 GLORIA FUERTES  ( Madrid, 1917 – Madrid, 1998)


Hermano tuyo es
todo hombre o mujer
que vive en la Tierra,
por eso el mayor delito es
matar a tu hermano
haciendo la guerra.

************************

Marzo, tercer mes del año.
   Llueve lluvia,
   nieve nieva,
hace un frío que pela…
Pero el día veintiuno,
¡ viene mi prima Vera!

**************************

En octubre,
los verdes vestidos  se quitan los árboles.

En noviembre los muertos se ponen contentos
porque vamos a visitarles.
*****************************

 
El otoño espera ser invierno.
**********************************


La televisión es un arma de dos filos:
es bonita y fea, es buena y mala.
Lo mejor es apagar la tele
y encender un libro.
************************************



Si hay poetas que escriben bien
y no dicen nada
es que no escriben bien.
Lo dice Gloria Fuertes.

*************************************


Una casa sin libros
da tanta pena
como una chabola
sin agua y sin luz.



(Del libro Pensamientos, refranes y apariencias, editado por Susaeta)



sábado, 29 de junio de 2013

ESCAPARATE POÉTICO (XIX) Francisca Aguirre



FRANCISCA AGUIRRE    (Alicante, 1930)



LA SED

Lo malo es que a mí el agua no me gusta.
Claro que esto no es del todo verdad
hay momentos hay días en que tengo mucha sed
y en esas ocasiones el agua es un alivio.
Pero no es que me guste el agua
lo que sucede es que no soporto la sed.
En cuanto tengo sed no hay quien me pare:
agua y agua y agua es como si quisiera ahogarme.
Y siempre que me meto en esta aventura
acabo recordando los versos de Machado:
Bueno es saber que los vasos
nos sirven para beber;
lo malo es que no sabemos
para qué sirve la sed.

Algo dentro de mí siempre pregunta
¿no existirá algún sitio
                                           donde poder darle las gracias
al maestro?
 




LAS CICATRICES


No puedo recordar
la primera vez que vi el mar
ni puedo recordar
la última vez que vi a mi padre.
Tal vez porque no se pueden recordar
el deslumbramiento del milagro
ni el encuentro con el horror.




MATERNIDAD

Había una vez una niña
que soñaba con ser equilibrista.
Y muchas veces me decía:
                                                  “Mamá yo de mayor
quiero ser equilibrista”.
Pero como todas las niñas
solía cambiar de opinión todos los días.
Y los jueves decidía que quería ser bailarina
                                                                             y los domingos árbol.
Mi hija siempre fue
                                      imaginativa arriesgada y rebelde.
Pero nunca hablaba de escribir
                                                           aunque escribía.
Era de esperar que no quisiese hablar
                                                                       de la guerra que iba a empezar.
Tardó mucho tiempo en hablar de sus palabras.
               En el fondo ha seguido siempre siendo una equilibrista.






(Del libro Historia de una anatomía, editado por Hiperión, 2010)

jueves, 27 de junio de 2013

A LUZ DAS PALABRAS ( 26 ) Miquel Desclot



Miquel Desclot
 Falar de Miquel Desclot é sinónimo de refinamento no trato, de galanura nos comportamentos e de amor pola música clásica.  Sonatas, cantatas e óperas, entre outras mostras musicais, teñen moito que ver coa personalidade deste poeta.

Falar de Miquel Desclot é sinónimo de tradución das obras dos clásicos ao catalán, de crear no  máis amplo concepto do termo, de compartir unha velada de traballo con Antoni Ros-Marbà, de verter ao seu idioma a palabra de Michelangelo Buonarroti. Isto, para min, foi algo que me sorprendeu positivamente.  As súas páxinas chamadas Catorze poesies, belidamente editadas e cun debuxo do propio Michelangelo, son un verdadeiro tesouro.


Vexamos un exemplo dun soneto escrito por tan grande artista.
 

Tot concepte en l´artista més perfecte
un sol marbre el conté dins pròpia riba
amb el sobrant, i sols a aquell arriba
la mà que se somet a l´intel.lecte.

El mal que fujo, el bé que m´és projecte,,
en tu, dona galana, noble i diva,
tal s´amaga; i per dar-me vida aspriva,
l´art m´és  contrària al desitj efecte.

No té Amor,doncs, ni la teva beutat
o duresa o fortuna o desdeny greu,
del meu mal culpa, o del meu fat o sort;

car dins el cor tu mort i pietat
portes alhora, i el mesquí enginy meu
no sap, cremant-se, treure´n sinó mort.



Falar de Miquel Desclot é sinónimo de fachenda e defensa dunha lingua minorizada, e tan rica como é a súa, o catalán. É falar de respecto e curiosidade polas demais linguas, sexan cales sexan.  Miquel leva  dentro de si, moi no seu fondo, a cultura catalana.

Falar de Miquel Desclot significa gorentar escoitando a súa palabra poética en voz alta. Pausadamente, facendo as pausas correctamente, cunha vocalización perfecta, cun ton que te envolve, vai dicindo versos e chamando a atención dos oíntes.

Falar de Miquel Desclot significa cruzar correos persoais en catalán e mais en galego, na procura dunha normalización, un encontro tan emocional coma auténtico das dúas linguas que tanto amamos.

Falar de Miquel Desclot significa esperar del poesía rompedora para os rapaces, significa antoloxías en catalán de versións de poemas escritos noutras linguas para a rapazada, significa gañar o Premio Nacional de LIX co seu poemario Més música, mestre! e escribir un discurso na recepción do galardón moi crítico cos gobernantes.

Falar de Miquel Desclot é falar de dignidade de quen é consciente de que vive / le / escribe / soña nunha lingua minorizada, pero que el axuda a elevar á categoría de universal.

Falar de Miquel Desclot, en definitiva, é falar de amizade, de respecto, de escritos didácticos sobre a poesía, de escribir textos para os programas de ópera, de Trobalinguas, de Trobapaz…

Ana Mª Romero, Antonio, Sara Moreno, Miquel Desclot e Juan K. Igerabide
Con el, con Ana María Romero, con Sara Moreno, con Juan Kruz Igerabide e con Tesa González, vivín un dos proxectos máis ricos da miña vida: o Trobalinguas.Ir por España adiante, mesmo chegar a Portugal, recitando poemas de noso nas catro linguas do estado non ten prezo.  Que en tantos lugares diferentes, os asistentes chegasen a sentir unha identificación real cos poemas en éuscaro, en galego, en catalán e mais en castelán provocoume unhas sensacións realmente marabillosas.


Apaixonados pola música, Miquel e mais eu tivemos conversas encol das  obras dos grandes clásicos. É algo que nos une e nos enriquece.
Miquel é un erudito en todo aquilo que o sacode. Naquilo que ama ou traballa.
Coñecelo foi un verdadeiro pracer.
Recitar en galego os seus poemas foi todo un luxo.
Escoitar os meus na súa voz, no seu catalán tan perfecto, tan coidado, un orgullo indiscutible.
Por todo isto, e moito máis que podo esquecer, tiña que estar en Versos e aloumiños.  E tiña que estar en catalán. Faltaría máis!

Pola súa erudición e, ao tempo, a súa verba clara debía alumarnos n´A luz das palabras.
Síntome moi feliz de que Miquel e o catalán sexan os protagonistas nesta sección, tan aberta a aqueles que teñen algo que dicir. Ou sexa, entre outros, este gran creador.
Moltes gràcies, meu amic.

Gozaremos dun texto sobre falar de poesía e os nenos. E, tamén, dun poema escrito para adultos.




          Gens com paraules

                       I

Plantats en salomòniques molècules,
els gens ens fan els animals que som.
Ens retreuen colors de milers d’anys,
combinats en paletes metamòrfiques,
ens componen figures sempre noves,
dibuixades amb llapis de tots gruixos,
ens tornen un passat de protozous
que bregaven per fer-se macroscòpics,
ens suggereixen un futur possible
d’organismes tothora més complexos.
Ens fan ser jo, tu, ella, irrepetits,
irrepetibles, en l’espai i el temps.
La mort d’un gen és una malaurança
que empetiteix de sobte l’univers.


                      II

Arrelades en cèl·lules arbòries,
les paraules ens fan com no seríem.
Ens desclouen la flor del pensament,
avivada en un tros de terra única,
ens nodreixen la planta de l’amor,
sement transformadora del desert,
ens retornen els somnis dels besavis
perquè encenguin els nostres amb nou foc,
ens formen els desitjos i els inflamen
perquè ens empenyin sempre, indefallents.
Ens fan ser jo, tu, ella, inigualats,
inigualables, en l’espai i el temps.
La mort d’una paraula és un desastre
que fa encongir tota la humanitat.





 E agora podedes ler un texto de enorme interese que leva por nome FALAR DE POESÍA COS NENOS





PARLAR DE POESIA AMB INFANTS
Miquel Desclot

         Molt sovint em demanen que parli de poesia als nens o als adolescents, en escoles, biblioteques o instituts. Quan en parlo amb adolescents ho faig exactament igual com ho faria amb adults, és clar, amb les úniques reserves de la manca d’experiència que puc endevinar en aquell públic d’adults de la primera volada. Quan en parlo amb infants de primària, en canvi, sé perfectament que els haig d’explicar el mateix que als adolescents però també que no els ho puc explicar de la mateixa manera. Així com hi ha una literatura específica per a infants (narrativa, poètica o dramàtica), és lògic que també se’n pugui derivar una metaliteratura pròpia.
         Com es pot explicar el llenguatge poètic als infants, que naturalment no estan gaire per a abstraccions? Només se m’acut una solució: posant-los-en exemples “vius” al davant. I això és tot? No: també ells poden fer-se conscients de la utilitat del llenguatge poètic, més enllà i tot de l’experiència pròpia dels poemes. Intentaré resumir, doncs, els arguments que faig servir per persuadir-los de l’interès d’aquesta manera peculiar d’utilitzar la llengua de la comunitat.
         Jo tinc una veritable flaca pels artistes de circ, tot i que haig de confessar que no he anat al circ tan sovint com hauria volgut (i no pas per falta de ganes). M’agrada el circ per la varietat de pràctiques imaginatives de què es val per desvetllar l’emoció en el públic. Quan dic això, però, no penso pas en el circ més sofisticat i tecnologitzat (i marketitzat) del segle XXI (estil Cirque du Soleil), que naturalment també em sap fascinar, sinó en l’honrat circ tradicional, capaç de fer saltar l’espurna de l’emoció amb els mitjans més elementals de tota la vida (estil Circ Cric o Circ Raluy). M’emociona l’acròbata, m’emociona el pallasso, m’emociona la trapezista, m’emociona el domador de feres (quan això no era prohibit), m’emociona el mag, m’emociona l’equilibrista, m’emociona en definitiva tot artista capaç de sorprendre’m amb les seves habilitats. Però aquests mateixos artistes, quan han enllestit l’actuació i s’endinsen en la vida de la ciutat, per anar a comprar el diari o per prendre un cafè amb amics, ho fan despullats dels seus atributs d’artistes de circ: el pallasso ja no du posat el nas vermell, l’acròbata no va fent tombarelles pel carrer, el domador no passeja tampoc un lleó agafat amb la cadena… En la vida ciutadana de cada dia, els artistes de circ són gent normal i corrent com nosaltres. Jo no pagaria ni cinc cèntims per veure com un pallasso compra el diari en un quiosc, ni per sentir un acròbata demanant el preu del peix a una venedora del mercat, ni tampoc per veure com el domador de lleons es fa un ou ferrat a la cuina de la seva caravana. Quan sí que em ve de gust pagar per veure’ls és quan aquests artistes es planten a la pista del circ i es disposen a executar les coses extraordinàries que només ells saben fer; és tan sols aleshores que m’emocionen: quan fan coses extraordinàries!
         Amb les paraules ocorre com amb els artistes de circ. Les paraules de cada dia són d’allò més útils i respectables (al capdavall, són les paraules les que de debò ens fan humans, les que ens fan diferents de tots els altres parents de la família dels primats). Sense les paraules, la nostra vida canviaria dramàticament de dalt a baix. Però les paraules de cada dia, com el pallasso passejant pel parc, no són gens emocionants: qui pagaria cap cèntim per sentir una nena demanant al seu veí de taula “deixa’m la goma d’esborrar, sisplau”? I, en canvi, les paraules també són capaces de sadollar la nostra aparentment inestroncable set d’emoció. Com poden emocionar-nos les paraules, doncs? Senzillament: com els artistes de circ, fent coses extraordinàries. És quan es posen a fer d’artistes, quan comencen a fer coses extraordinàries, que les paraules ens saben emocionar.
         Ara bé: quines coses extraordinàries poden fer les paraules, que al capdavall són invisibles i en una pista de circ no podrien mostrar les seves habilitats? Les coses extraordinàries que saben fer les paraules només es poden exhibir en una pista poètica, l’escenari apropiat per a uns artistes invisibles com elles. Perquè són invisibles, sí, però en compensació són audibles i, sobretot, comprensibles. Perquè les paraules són d’entrada so, és a dir: vibracions de l’aire que copsem amb les parabòliques de les orelles. Però també són significat, que desentranyem amb el concurs de la intel·ligència. És com a so i com a significat que les paraules han desenvolupat les seves habilitats artístiques.
         Arribat en aquest punt és quan haig de treballar amb exemples concrets, però com que això allargaria més del previst la present exposició, em limitaré a esbossar les línies generals de la meva demostració davant els infants que m’escolten.
         Què es pot fer d’extraordinari amb el so? Es pot fer soroll, és clar, però el soroll no sembla emocionant, sinó més aviat irritant i perjudicial per al sistema nerviós. Però amb el so, ben elaborat, també es pot fer música, i la música sí que és una generadora universal d’emoció. Per tant, quan les paraules es fan el propòsit d’emocionar-nos, la primera cosa extraordinària que se’ls acut per sorprendre’ns és fer música. I això és el que han intentat (amb èxit evident) des dels inicis de l’evolució de la humanitat. Per mostrar la música d’un poema, el millor seria recitar una poesia en una llengua que el públic desconegués. Per exemple, en japonès. Però com que jo no sé japonès, el que faig en aquests casos és recitar una poesia meva en català, però molt i molt de pressa, perquè el públic no tingui temps de fixar-se en el que signifiquen les paraules i en canvi pugui percebre paràmetres musicals com el ritme, la melodia o el timbre. Per aquí podem començar a entendre que una poesia ens pugui fascinar abans i tot que la comprenguem.
         Però a la pista poètica no tan sols hi apareixen ballarins, cantants o sonadors d’instruments, perquè hem quedat que la poesia no és feta només de so, sinó també de significat, oi? Cal aprendre a reconèixer altres menes d’artistes que fan coses extraordinàries amb els significats. I, naturalment, això també s’ha d’aconseguir amb exemples “vius”. Mirada d’aquesta manera, la metàfora no és sinó una endevinalla astuta, una artista que juga a confondre’ns i ens exigeix que sortim a la pista a col·laborar amb ella. Tots els trops catalogats per la retòrica no són sinó maneres de provocar que les paraules facin coses extraordinàries, inusuals; és a dir: que es comportin com artistes.
         Naturalment, els nens —com els adults— no tenen per què saber mètrica ni retòrica per fruir la poesia. Però sí que són perfectament capaços de comprendre que, en el llenguatge poètic, les paraules es comporten d’una manera extraordinària. No oblidem mai que els infants són, és clar, més inexperts que els adults, però no pas menys intel·ligents.