 |
| Miquel Desclot |
Falar de Miquel Desclot é sinónimo de refinamento no trato, de galanura nos
comportamentos e de amor pola música clásica.
Sonatas, cantatas e óperas, entre outras mostras musicais, teñen moito
que ver coa personalidade deste poeta.
Falar de Miquel Desclot é sinónimo de tradución das obras dos clásicos ao
catalán, de crear no máis amplo concepto
do termo, de compartir unha velada de traballo con Antoni Ros-Marbà, de verter ao seu idioma a palabra de Michelangelo Buonarroti. Isto, para
min, foi algo que me sorprendeu positivamente.
As súas páxinas chamadas Catorze poesies, belidamente
editadas e cun debuxo do propio
Michelangelo, son un verdadeiro tesouro.
Vexamos un exemplo dun soneto
escrito por tan grande artista.
Tot concepte en l´artista més perfecte
un sol marbre el conté dins pròpia riba
amb el sobrant, i sols a aquell arriba
la mà que se somet a l´intel.lecte.
El mal que fujo, el bé que m´és projecte,,
en tu, dona galana, noble i diva,
tal s´amaga; i per dar-me vida aspriva,
l´art m´és contrària al desitj
efecte.
No té Amor,doncs, ni la teva beutat
o duresa o fortuna o desdeny greu,
del meu mal culpa, o del meu fat o sort;
car dins el cor tu mort i pietat
portes alhora, i el mesquí enginy meu
no sap, cremant-se, treure´n sinó mort.
Falar de Miquel Desclot é sinónimo de fachenda e defensa dunha lingua
minorizada, e tan rica como é a súa, o catalán. É falar de respecto e
curiosidade polas demais linguas, sexan cales sexan. Miquel
leva dentro de si, moi no seu fondo,
a cultura catalana.
Falar de Miquel Desclot significa gorentar escoitando a súa palabra poética
en voz alta. Pausadamente, facendo as pausas correctamente, cunha vocalización
perfecta, cun ton que te envolve, vai dicindo versos e chamando a atención dos
oíntes.
Falar de Miquel Desclot significa cruzar correos persoais en catalán e mais
en galego, na procura dunha normalización, un encontro tan emocional coma auténtico
das dúas linguas que tanto amamos.
Falar de Miquel Desclot significa esperar del poesía rompedora para os rapaces,
significa antoloxías en catalán de versións de poemas escritos noutras linguas
para a rapazada, significa gañar o Premio Nacional de LIX co seu poemario Més
música, mestre! e escribir un discurso na recepción do galardón moi crítico cos
gobernantes.
Falar de Miquel Desclot é falar de dignidade de quen é consciente de que
vive / le / escribe / soña nunha lingua minorizada, pero que el axuda a elevar
á categoría de universal.
Falar de Miquel Desclot, en definitiva, é falar de amizade, de respecto, de
escritos didácticos sobre a poesía, de escribir textos para os programas de
ópera, de Trobalinguas, de Trobapaz…
 |
| Ana Mª Romero, Antonio, Sara Moreno, Miquel Desclot e Juan K. Igerabide |
Con el, con Ana María Romero,
con Sara Moreno, con Juan Kruz Igerabide e con Tesa González, vivín un dos proxectos
máis ricos da miña vida: o Trobalinguas.Ir
por España adiante, mesmo chegar a Portugal, recitando poemas de noso nas catro
linguas do estado non ten prezo. Que en
tantos lugares diferentes, os asistentes chegasen a sentir unha identificación
real cos poemas en éuscaro, en galego, en catalán e mais en castelán provocoume
unhas sensacións realmente marabillosas.
Apaixonados pola música, Miquel e mais eu tivemos conversas
encol das obras dos grandes clásicos. É
algo que nos une e nos enriquece.
Miquel é un erudito en todo aquilo que o sacode. Naquilo que ama ou
traballa.
Coñecelo foi un verdadeiro pracer.
Recitar en galego os seus poemas
foi todo un luxo.
Escoitar os meus na súa voz, no seu
catalán tan perfecto, tan coidado, un orgullo indiscutible.
Por todo isto, e moito máis que
podo esquecer, tiña que estar en Versos
e aloumiños. E tiña que estar en
catalán. Faltaría máis!
Pola súa erudición e, ao tempo, a
súa verba clara debía alumarnos n´A luz
das palabras.
Síntome moi feliz de que Miquel e o catalán sexan os
protagonistas nesta sección, tan aberta a aqueles que teñen algo que dicir. Ou
sexa, entre outros, este gran creador.
Moltes gràcies, meu amic.
Gozaremos dun texto sobre falar de
poesía e os nenos. E, tamén, dun poema escrito para adultos.
Gens
com paraules
I
Plantats en salomòniques molècules,
els gens ens fan els animals que
som.
Ens retreuen colors de milers
d’anys,
combinats en paletes metamòrfiques,
ens componen figures sempre noves,
dibuixades amb llapis de tots
gruixos,
ens tornen un passat de protozous
que bregaven per fer-se
macroscòpics,
ens suggereixen un futur possible
d’organismes tothora més complexos.
Ens fan ser jo, tu, ella,
irrepetits,
irrepetibles, en l’espai i el
temps.
La mort d’un gen és una malaurança
que empetiteix de sobte l’univers.
II
Arrelades en cèl·lules arbòries,
les paraules ens fan com no seríem.
Ens desclouen la flor del
pensament,
avivada en un tros de terra única,
ens nodreixen la planta de l’amor,
sement transformadora del desert,
ens retornen els somnis dels
besavis
perquè encenguin els nostres amb
nou foc,
ens formen els desitjos i els
inflamen
perquè ens empenyin sempre,
indefallents.
Ens fan ser jo, tu, ella,
inigualats,
inigualables, en l’espai i el
temps.
La mort d’una paraula és un
desastre
que fa encongir tota la humanitat.
E agora podedes ler un texto de enorme interese que leva por nome FALAR DE POESÍA COS NENOS
PARLAR DE POESIA AMB INFANTS
Miquel Desclot
Molt sovint em demanen que parli de
poesia als nens o als adolescents, en escoles, biblioteques o instituts. Quan
en parlo amb adolescents ho faig exactament igual com ho faria amb adults, és
clar, amb les úniques reserves de la manca d’experiència que puc endevinar en
aquell públic d’adults de la primera volada. Quan en parlo amb infants de
primària, en canvi, sé perfectament que els haig d’explicar el mateix que als
adolescents però també que no els ho puc explicar de la mateixa manera. Així
com hi ha una literatura específica per a infants (narrativa, poètica o
dramàtica), és lògic que també se’n pugui derivar una metaliteratura pròpia.
Com es pot explicar el llenguatge
poètic als infants, que naturalment no estan gaire per a abstraccions? Només se
m’acut una solució: posant-los-en exemples “vius” al davant. I això és tot? No:
també ells poden fer-se conscients de la utilitat del llenguatge poètic, més
enllà i tot de l’experiència pròpia dels poemes. Intentaré resumir, doncs, els
arguments que faig servir per persuadir-los de l’interès d’aquesta manera
peculiar d’utilitzar la llengua de la comunitat.
Jo tinc una veritable flaca pels
artistes de circ, tot i que haig de confessar que no he anat al circ tan sovint
com hauria volgut (i no pas per falta de ganes). M’agrada el circ per la
varietat de pràctiques imaginatives de què es val per desvetllar l’emoció en el
públic. Quan dic això, però, no penso pas en el circ més sofisticat i
tecnologitzat (i marketitzat) del segle XXI (estil Cirque du Soleil), que
naturalment també em sap fascinar, sinó en l’honrat circ tradicional, capaç de
fer saltar l’espurna de l’emoció amb els mitjans més elementals de tota la vida
(estil Circ Cric o Circ Raluy). M’emociona l’acròbata, m’emociona el pallasso,
m’emociona la trapezista, m’emociona el domador de feres (quan això no era
prohibit), m’emociona el mag, m’emociona l’equilibrista, m’emociona en
definitiva tot artista capaç de sorprendre’m amb les seves habilitats. Però
aquests mateixos artistes, quan han enllestit l’actuació i s’endinsen en la
vida de la ciutat, per anar a comprar el diari o per prendre un cafè amb amics,
ho fan despullats dels seus atributs d’artistes de circ: el pallasso ja no du
posat el nas vermell, l’acròbata no va fent tombarelles pel carrer, el domador
no passeja tampoc un lleó agafat amb la cadena… En la vida ciutadana de cada
dia, els artistes de circ són gent normal i corrent com nosaltres. Jo no
pagaria ni cinc cèntims per veure com un pallasso compra el diari en un quiosc,
ni per sentir un acròbata demanant el preu del peix a una venedora del mercat,
ni tampoc per veure com el domador de lleons es fa un ou ferrat a la cuina de
la seva caravana. Quan sí que em ve de gust pagar per veure’ls és quan aquests
artistes es planten a la pista del circ i es disposen a executar les coses
extraordinàries que només ells saben fer; és tan sols aleshores que
m’emocionen: quan fan coses extraordinàries!
Amb les paraules ocorre com amb els
artistes de circ. Les paraules de cada dia són d’allò més útils i respectables
(al capdavall, són les paraules les que de debò ens fan humans, les que ens fan
diferents de tots els altres parents de la família dels primats). Sense les
paraules, la nostra vida canviaria dramàticament de dalt a baix. Però les
paraules de cada dia, com el pallasso passejant pel parc, no són gens
emocionants: qui pagaria cap cèntim per sentir una nena demanant al seu veí de
taula “deixa’m la goma d’esborrar, sisplau”? I, en canvi, les paraules també
són capaces de sadollar la nostra aparentment inestroncable set d’emoció. Com
poden emocionar-nos les paraules, doncs? Senzillament: com els artistes de
circ, fent coses extraordinàries. És quan es posen a fer d’artistes, quan
comencen a fer coses extraordinàries, que les paraules ens saben emocionar.
Ara bé: quines coses extraordinàries
poden fer les paraules, que al capdavall són invisibles i en una pista de circ
no podrien mostrar les seves habilitats? Les coses extraordinàries que saben
fer les paraules només es poden exhibir en una pista poètica, l’escenari
apropiat per a uns artistes invisibles com elles. Perquè són invisibles, sí,
però en compensació són audibles i, sobretot, comprensibles. Perquè les
paraules són d’entrada so, és a dir: vibracions de l’aire que copsem amb les
parabòliques de les orelles. Però també són significat, que desentranyem amb el
concurs de la intel·ligència. És com a so i com a significat que les paraules
han desenvolupat les seves habilitats artístiques.
Arribat en aquest punt és quan haig de
treballar amb exemples concrets, però com que això allargaria més del previst
la present exposició, em limitaré a esbossar les línies generals de la meva
demostració davant els infants que m’escolten.
Què es pot fer d’extraordinari amb el so?
Es pot fer soroll, és clar, però el soroll no sembla emocionant, sinó més aviat
irritant i perjudicial per al sistema nerviós. Però amb el so, ben elaborat,
també es pot fer música, i la música sí que és una generadora universal
d’emoció. Per tant, quan les paraules es fan el propòsit d’emocionar-nos, la
primera cosa extraordinària que se’ls acut per sorprendre’ns és fer música. I
això és el que han intentat (amb èxit evident) des dels inicis de l’evolució de
la humanitat. Per mostrar la música d’un poema, el millor seria recitar una
poesia en una llengua que el públic desconegués. Per exemple, en japonès. Però
com que jo no sé japonès, el que faig en aquests casos és recitar una poesia
meva en català, però molt i molt de pressa, perquè el públic no tingui temps de
fixar-se en el que signifiquen les paraules i en canvi pugui percebre
paràmetres musicals com el ritme, la melodia o el timbre. Per aquí podem
començar a entendre que una poesia ens pugui fascinar abans i tot que la
comprenguem.
Però a la pista poètica no tan sols hi
apareixen ballarins, cantants o sonadors d’instruments, perquè hem quedat que
la poesia no és feta només de so, sinó també de significat, oi? Cal aprendre a
reconèixer altres menes d’artistes que fan coses extraordinàries amb els significats.
I, naturalment, això també s’ha d’aconseguir amb exemples “vius”. Mirada
d’aquesta manera, la metàfora no és sinó una endevinalla astuta, una artista
que juga a confondre’ns i ens exigeix que sortim a la pista a col·laborar amb
ella. Tots els trops catalogats per la retòrica no són sinó maneres de provocar
que les paraules facin coses extraordinàries, inusuals; és a dir: que es
comportin com artistes.
Naturalment, els nens —com els adults—
no tenen per què saber mètrica ni retòrica per fruir la poesia. Però sí que són
perfectament capaços de comprendre que, en el llenguatge poètic, les paraules
es comporten d’una manera extraordinària. No oblidem mai que els infants són,
és clar, més inexperts que els adults, però no pas menys intel·ligents.
